Concert a l’auditori amb un magnífic programa: l’obertura tràgica de Johannes Brahms, el concert per a piano i orquestra numero 2 de Saint-Saëns i com a plat principal la vuitena de Dvorák. Tot això amb la direcció de Jakub Hrusa (mestre titular de la filharmònica de Praga) i el virtuosisme al piano del macedoni Simon Trpceski.

I si el programa era magnífic l’execució bé va valdre la pena, tot i que no formés part del meu abonament. M’encanta l’obertura tràgica i la interpretació va ser molt correcta (encara que potser la més fluixa de les tres obres, en quant a execució). El concert per a piano, tot i que Saint-Saëns no es troba entre els meus preferits, va ser espectacular. Trcpceski va estar soberbi, amb una interpretació que em va deixar bocabadat. Com s’acostuma a fer, ens va deixar a més una “propina”, amb la interpretació junt amb el concertino i el primer violoncel d’una obra macedònia que va engrescar al públic amb la seva alegria. Simon Trpceski és un gran ídol al seu país i actua com un ambaixador de la seva cultura allà per on passa. I ho fa amb un respecte grandíssim per la gent, com va ser el fet que s’adrecés al públic per presentar aquesta petita peça en un català molt correcte. Finalment la vuitena de Dvorák va ser una meravella per l’oïda. Al final no hi ha com un txec per dirigir una obra de Dvorák. Per això Kubelik va enregistrar les seves 9 simfonies per Deutsche Grammophon i pel mateix motiu Hrusa va estar magnífic en el seu control de l’OBC. Em va fascinar. El seu control de totes les seccions orquestrals va ser perfecte. Destacable, però molt destacable, la flauta solista, que va sobresortir tot i l’alta qualitat de la interpretació. I fins i tot els metalls, amb el potent inici del quart moviment, es van redimir d’una fluixa actuació durant l’obertura inicial de Brahms. En definitiva, una passada.

Aquesta temporada els asidus de l’Auditori tenim 2 concerts de màxima qualitat en el qual tindrem 2 simfonies a cada concert de dos dels més grans compositors de la història: Beethoven i Brahms. El primer ha estat aquest cap de setmana. L’OBC amb el seu director titular, Pablo Gonzàlez, ens ha ofert una fantàstica interpretació d’aquestes dues obres, les primeres simfonies dels seus autors.

Totes dues simfonies són obres creades amb els compositors en plena maduresa. Beethoven tenia 29 anys al 1800, quan es va estrenar aquesta primera. El cas de Brahms és encara més estrany: en tenia 42. Però enfrontar-se a la composició més important, la simfonia, on l’autor ha d’exhibir el seu domini per aconseguir la sonoritat de tota l’orquestra, sembla que va ser dur per tots dos compositors. Recordem que Mozart, potser el més gran dels compositors clàssics, en tenia fetes més d’una vintena abans dels 30 anys…

La interpretació de l’OBC ha estat molt ben feta. Sóc molt de la primera de Brahms i la veritat és que tant el primer com l’últim moviment (els meus preferits) han estat fantàtics. Especial atenció al solista de la trompa en l’últim “Adagio, piú andante, allegro non troppo ma con brio” que ha estat brutal. No és habitual veure els vents metàl·lics triomfant però aquesta peça és especial pel seu lluïment i la veritat és que el Juan Manuel Gómez ho ha aprofitat. Bravo.

I al març segona sessió amb les simfonies número 2 d’aquests mateixos compositors. No s’ho perdin.

A l’Auditori, el Concierto de Aranjuez del maestro Rodrigo. La obra de música clásica de origen español que más se ha interpretado en el mundo, y eso que sólo data de 1939 y su estreno fue en 1940 en Barcelona.

Sin duda las notas de su segundo movimiento (el Adagio) serán reconocidas por ustedes con sólo iniciar su audición. Guardo en mi casa una interpretación de Narciso Yepes editada por Deutsche Grammophon que es una maravilla, aunque esta vez, en vivo, ha sido la guitarrista china (una de las concertistas de guitarra actual más aclamadas del planeta) Xuefei Yang quien nos ha hipnotizado con el rasguear de las cuerdas.

Y para que sientan a gusto la música, aquí les dejo una grabación en video del gran Narciso Yepes interpretando el Adagio de este concierto.

Pinche aquí para ver el vídeo

L’Auditori i CaixaForum han dedicat un espai de les seves programacions als ballets russos de Serguéi Diáguilev (Nóvgorod, 1872 – Venecia, 1929), amb motiu del centenari de la formació de la companyia.

Aquesta setmana hem gaudit d’un magnífic programa a l’Auditori (amb Txaikovsky, Ravel, Schumann i Borodin) per un costat i d’una visita guiada (amb l’exposició tancada per a nosaltres) al conjunt de vestuari, cartells, etc… de la companyia que es mostra al CaixaForum de Barcelona.

Pel que fa al concert d’avui diumenge es tractava d’un programa diferent en quant a que no estavem davant de composicions simfòniques clàssiques sinó peces que en el seu moment havien estat creades per ser ballades. Es tracten doncs de peces molt coloristes amb un protagonisme gran del vent (magnífica la flauta de Júlia Gallega i la trompeta d’Angel Serrano, solistes, i extraordinari, com gairebé sempre, el clarinet de Larry Passin). Menció especial a la peça de Ravel per la Tuba de Pablo Fernàndez a qui el director a felicitat davant del públic al final del concert. Director, per cert, que ha dirigit paraules finals al públic, encara que fossin en la seva llengua, el francès. Però molt bona la direcció de François-Xavier Roth.

I de l’exposició també tot són bones impressions (és clar que això que tanquin una exposició per una visita guiada d’un grup exclusiu també té alguna cosa a veure). Poden veure vestuari creat per artistes com Picasso o Henry Matisse i per modistes com Coco Chanel, cartells de Cocteau de les estrenes etcètera. Fotografies dels ballets i també l’única gravació en vídeo que s’ha trobat del ballets (Diáguilev tenia prohibit filmar-los). Una exposició que els recomano.

Com cada any per aquestes dates el CCCB (Centre de Cultura Contemporània de Barcelona) presenta l’exposició World Photo Press amb les fotografies premiades aquest any entre els documents gràfics presentats i corresponent a l’àmbit del fotoperiodisme.

Com passa sempre que parlem de fotoperiodisme s’han de preparar vostès, si van a veure l’exposició, l’estòmac per veure misèries humanes amb que veuran impregnat el paper fotogràfic. Des de la famosa foto de la revista Time sobre Aisha (la dona afghanesa a qui els talibans van tallar orelles i nas) fins la tràgica cornada al torero Juan Jose Padilla que li va travessar l’ull.

Una veritable delicatessen que, si tenen valor, els diria que no es poden perdre.

L’impressionisme sempre m’ha fascinat. I de fet guardo un record imborrable de la meva visita al Van Gogh Museum d’Amsterdam allà pel 2007. Per això quan vaig llegir les noticies sobre la nova exposició al CaixaForum d’impressionisme procedent del Sterling and Francince Clark Art Institute sabia que no m’ho podia perdre.

Es tracta d’una col·lecció magnífica que Sterling Clark va recollir durant la seva vida (va morí al 1956) especialment (encara que no exclusivament) d’art impressionista francès, ja que les seves adquisicions es van fer majoritàriament a Paris.

Amb la remodelació de la seu de l’institut aquesta col·lecció es mostra itinerant i tenim la sort de gaudir-la al CaixaFòrum. Raó per la qual els recomano que no es perdin una ocasió única de veure-la. Val la pena. Molt.

Manet, Monet, Renoir, Degas i tota l’esplendor del París del començament del segle XX arriben a CaixaForum a través del Sterling and Francince Clark Art Institute

L’exposició aplega un conjunt excepcional de pintura francesa del segle xix i començaments del xx, procedent de la col·lecció de Sterling i Francine Clark.

Sterling Clark va reunir la major part de la seva col·lecció a París, en els primers anys de la dècada del segle xx, pel plaer d’estar envoltat de les grans creacions del seu temps. Va concebre la seva col·lecció a escala domèstica: les obres formaven part de l’entorn quotidià i es distribuïen per la casa seguint el gust del col·leccionista, que combinava peces de diferents períodes i estils. Clark buscava la continuïtat entre les creacions del passat i del present, des d’una perspectiva que avui podem sentir ben propera.

Les obres que va adquirir, principalment de la primera etapa de l’impressionisme, convivien amb els mestres antics i també amb la pintura immediatament anterior, sense ruptures. A la mostra, hi trobem els pintors realistes de l’escola de Barbizon –Corot, Millet, Rousseau– al costat dels grans mestres de l’impressionisme: Sisley, Pissarro, Manet, Monet, Degas i, sobretot, Renoir, que va ser el primer impressionista de la col·lecció Clark.

Sterling Clark va convertir la seva passió personal en un patrimoni col·lectiu i el 1955 va crear el seu propi museu a Williamstown, a l’estat de Massachusetts. L’exposició reviu l’esplendor del noucents –quan París era la capital de la pintura– i ens acosta a alguns dels seus artistes més destacats, com Renoir, que té una presència molt important en la col·lecció Clark i en aquesta exposició.

Exposició organitzada pel Sterling and Francine Clark Art Institute, Williamstown, Massachusetts i produïda per la Fundació ”la Caixa”.

Este viernes estuve en el Teatre Zorrilla de Badalona para ver una de las sesiones de Filmets, el festival de cortometrajes que se hace allí. Fue la última sesión del festival (hubo un total de 32 sesiones, a 2 horas por sesión). La calidad me pareció alta, salvo alguna excepción, como un ¿corto? de larga duración sobre un viaje a las islas de Cabo Verde. Entre lo poco que me hace gracia lo portugués y el tostonazo del corto… Por suerte fue la excepción.

Un par o tres de cortos que me impresionaron: el primero “Teardrop”, alemán. Una verdadera maravilla de corto, rodado cámara al hombro al más puro estilo Dogma. El segundo “MUUTOS MEITÄ JOHTAA,” era finlandés, y una maravilla visual con la historia de un hombre, su visión en blanco y negro durante el cambio hacia la televisión en color, y su voz inconfundible.

El programa del festival lo pueden ver y descargar en PDF en este enlace.

Petita mostra al CCCB dels fragments conservats a l’hangar 17 de l’aeroport JFK de Nova York procedents de les torres bessones. Aquesta magnífica exposició es fa molt petita, tot i les pantalles que van reproduint les fotografies en format panòramic una darrere d’altre… Si es poden apropar un dia, els hi recomano.

L’11 de setembre del 2001, a les 8:46 del matí, era davant la finestra d’un apartament de la dotzena planta del número 11 de Courtland Street, a Nova York, a dues illes del World Trade Center, quan, de sobte, es va acabar el segle XX. La memòria perdura. 11-S Artefactes a l’Hangar 17 és un projecte que tracta de la memòria històrica, de la memòria nacional, del dol social i individual, i de les formes de tractar els traumes profunds per a aconseguir la curació; tots aquests aspectes catalitzen en una mena d’animació suspesa en l’extraordinari Hangar 17 del JFK de la ciutat de Nova York on es guarden les restes físiques de l’hecatombe de l’11 de setembre del 2001. Hi haurà un memorial nacional i un museu de l’11 de setembre, però l’excepcionalitat i l’aspecte temporal de l’Hangar 17 li confereixen una singularitat i un poder visual i emocional molt difícil de superar. Paradoxalment, és un lloc tancat als visitants. Poques persones en coneixen l’existència. Després d’un llarg procés hi he aconseguit l’accés i el permís per a fotografiar-ne el contingut.

Mentre el Barça feia el canelo ahir dissabte jo estava al Versus Teatre mirant-me “Entrevista a un vampir (que al final va a resultar que potser no ho era tant). Amb direcció del Paco Mir i interpretada per la Teresa Ros i el Gilbert Bosch. A més a la primera filera del teatre.

Es tracta de una comèdia lleugera, corteta i divertida. Pes passar una hora i escaig somriure darrere somriure i, de quan en quan, no reprimint un riure hilarant. Per passar una bona estona, sense cap mena de dubte.

Maria Pau Palau, periodista televisiva i estrella del polèmic programa d’investigació MYSTERYUS, convida al seu plató un homenet que ha gosat contradir-la, via e-mail, i que afirma ser un vampir. La venjança està servida: entre preguntes i respostes singulars, Maria Pau Palau intentarà desmuntar tots els arguments que va exposant en Joan Taboada (l’homenet) amb altres de… més o menys solidesa.

Una comèdia hilarant, enginyosa i trepidant que esmicola en clau d’humor clàssic, negre, cruel, surrealista i, de vegades, també una mica ximple… la majoria de tòpics envers el món del vampirisme.

L’adaptació recupera l’única obra que va escriure la noruega Josephine P. Hey; una novel·la homònima que a finals dels anys trenta es va convertir, recolzada per la crítica especialitzada, en un gran èxit de vendes.

Héctor Berlioz, con Victor Hugo y Eugène Delacroix, forman la Santísima Trinidad del arte romántico francés. Y la sinfonía fantástica es, quizás, la obra más emblemática de este compositor, basada en sus arrebatos pasionales debidos al enamoramiento por la actriz irlandesa Harriet Smithson a los 23 años.

Esta obra fue la pieza principal del concierto de este fin de semana pasado en l’Auditori. El programa se completaba con el “Cailedoscopi simfonic” de Montsalvatge y la suite “Candide” de Leonard Bernstein.

Servía también el concierto para reencontrarse con Eiji Oue, el director japonés que fue titular de la sinfónica de Barcelona y nacional de Catalunya desde 2006 a 2010. Y valió la pena. Una interpretación magnífica y una carga emotiva impresionante por el pequeño director llevó a una ovacion atronadora al final del programa que perduró durante muchos minutos. Excelso Oue a quien nuestros oidos tuvimos el gusto de volver a reencontrar después de un tiempo.