Mi grito de espanto
By Zero Kelvin • sep 8th, 2010 • Category: Entre librosVejez, enfermedad, clima gris, silencio de siglos. Aburrimiento, lluvia, visillos que aíslan del exterior. Fantasmas tan familiares de la calle Aribau. No hay que buscarle paliativos al drama de sus padres y al suyo propio, envejecer es un desastre. Lo lógica sería que todos los que ven declinar sus vidas gritaran de espanto, no se resignaran a un futuro inmediato de mandíbula colgando y babeo irremediable, y aún menos a ese brutal despedazarse que es la muerte, porque morir es rasgarse en mil pedazos que empiezan a desperdigarse vertigionosamente para siempre, sin testigos.
(“Dublinesca”, Enrique Vila-Matas)
Zero Kelvin is El último punk que saltó de Putney Bridge
Email this author | All posts by Zero Kelvin
Estem rodejats d’infern.
1985
El que es veu als corredors de l’hospital i a través de les portes obertes és una existència inframundana. Sembla talment l’inframón que Aquiles descriu a Ulisses. Vells asseguts en cadires de rodes, lligats, inclinats endavant i amb la llengua penjant. La prova més dura de la vida no és pas la mort, sinó morir. La malaltia i la mort tenen alguna cosa d’obscè. Són l’altra cara de la corporeïtat, al mateix temps lasciva i fastigosa.
(….)
Als grans magatzems de la mort, els clients organitzen una cursa de cadires de rodes. Alguns cadàvers s’han engalanat per a l’ocasió. Qualsevol cosa abans que això, abans que aquesta mort consumista.
Sandor Marai, Diaris
Potser som nosaltres l’infern mateix, al cap i a la fi, la mort és eminentment humana.