Zero Kelvin

Aprofitant els exercicis de català, em ve de gust publicar el proper entregable que haig de fer pel curs, un article d’opinió (al cap i a la fi, un blog no deixa de ser un gran diari d’opinions d’una persona) sobre el tema del tabac. Em ve a la memòria una frase “anem a un lloc on hagi molt de fum”, i em somric pels meus a dins. Així que comentem aquesta notícia:

“La ministra de Sanitat, Trinidad Jiménez, va afirmar ahir, onze de maig de 2010, que confia que la reforma de la llei antitabac, que prohibirà fumar en tots els locals públics tancats, estigui en funcionament el 2011.”

El tabac va generar l’any 2008 un sobrecost de 16.474 milions d’euros en la sanitat pública espanyola segons el Comitè Nacional per a la Prevenció del Tabaquisme (CNPT). Això vol dir que a cada ciutadà de l’estat li va costar un total de 433 euros. Això és un 16% del presupost en salut a Espanya. Sota aquest punt de vista, i donat que som en mig d’una crisi econòmica important, no s’ha de fer tot el possible per reduir el consum? I quins camins s’han de seguir per aconserguir-ho?

Sense cap mena de dubte la lluita contra el tabaquisme està justificada. I el camí més adient per fer-ho consisteix en la reducció de l’accés al seu consum. Per una banda limitant la possibilitat d’adquisició com ja s’ha fet fins ara (prohibicions de venda en benzineres i altres comerços i fort increment dels impostos sobre el seu preu) i per altra reduir els llocs on es pot fumar i eliminant qualsevol possibilitat de que hi hagi fumadors passius.

Moltes vegades es parla de la recaptació d’impostos com a excusa per mantenir sostenible una activitat comercial com la venda de tabac. Però diversos estudis sanitaris diuen que per cada euro que es recapta en impostos sobre el tabac, la sanitat pública té un cost de dos en l’atenció de malalties derivades d’aquest consum. Per tant, reduir el consum de tabac estalviarà diners al nostre sistema sanitari en època de crisi.

La limitació del consum en àrees tancades es va iniciar amb la llei del 2007 que, per una part prohibia fumar en l’entorn de treball i per altra regulava el consum de tabac en els establiments de restauració. Alguns estudis, com el del gremi de propietaris d’estancs d’Andalusia, situen en un 10% la reducció de les vendes derivades de l’aplicació d’aquesta llei. És obvi pensar que una llei més restrictiva donarà uns fruits més importants en la reducció del consum, cosa molt desitjable.

Però no podem tirar només flors i violes al govern per aquests projectes de noves lleis. És intolerable que a l’any 2007 s’obligués als restauradors a invertir importants quantitats de diners en l’acomodació dels seus locals a una llei que, quatre anys més tard, és obsoleta i fa invàlides aquelles inversions.

En definitiva, com sempre, el govern fa les coses a mitges. Ens trobem amb una bona llei, però que arriba quatre anys tard i que és injusta amb un col·lectiu, el de restauradors. Seria bo que un govern entengués que el cost de les seves accions no el poden pagar els ciutadans de forma indiscriminada.