Zero Kelvin

Barcelona és tot a una hora. Quan no ha arribat és massa aviat, quan ha passat aquella hora ja és massa tard. A dos quarts de vuit obrir la porta, a les vuit encendre la calefacció a l’hivern, a les deu donar les claus a la dona de fer feines del segon tercera, a les dotze repartir la correspondència, a les nou recollir les escombreries i a les deu tornar a tancar…

Barcelona és el cel lluny i els estels espantats. És un cel humit i una pluja molt grisa.

Barcelona és no conèixer ningú. Només els de la família. I, de vegades, sentir parlar per unes estranyes paraules. És oblidar el so dels animals de casa per veure passar gossos encadenats cap al tard.

Barcelona és un pa petit que s’acaba cada dia i és llet d’ampolla, molt blanca, sense nata i amb un gust primet.

Barcelona és un soroll sense paraules i un silenci pastós ple de records concrets.

I és no veure ningú que pogués compadir-me i és veure tornar els néts d’estudi traginant una pila de llibres i sentir un aparell que parla i canta, i un altre que diu i mira, però no sé mai si em veuen a mi.

I és aprendre cada dia que hi ha molt poca feina que jo pugui fer. Tal vegada escurar els plats després del repàs. Però no estaran certs que els hagi fet prou nets. I quan a la tarda Barcelona és una història d’allà dalt, no hi ha ningú a qui explicar-la i a tothom li fa nosa que vulgui fer d’aquella tarda de Barcelona un tros d’aventura de muntanya oblidada.

Barcelona és aprendre a callar més i més. Fins que em pregunten alguna cosa.

Barcelona nit és una escapada cada dia. Comença amb un soroll llargarut d’acensor i galopa per corriols i boscos. S’atura en qualsevol lloc de la contrada i escolta les campanes. Toc de festa, toc de rosari…, fins que no arriba el toc de morts nom’adormo, i llavors els somnis són llargues converses que no puc fer desperta. Molts camins, fins em desperto amb el somriure o la rialla a punt d’esclatar per una cosa que diem.

Algun camí Barcelona és algú de Pallarès que baixa a visitar-se i que porta una engruma d’olor de fem de vaca o d’herba seca, tot i que s’ha rentat com cal. Però potser allà, ben endins de les ungles o en un raconet dels cabells carreteja l’olor diària que m’omple d’alegria. I llavors pregunto per tots, per cada casa que queda al poble i per tot allò que se m’acut. Quan hi ha algú de fora no em fan callar. Segons què dic, m’escarneixen una mica. És una forma de ser important quan saps ben segur que t’has convertit en una vella inútil.