Zero Kelvin

Huellas de unos dedos congelados

High Windows de Philip Larkin

By Zero Kelvin • Jul 17th, 2009 • Category: Entre libros

Sospechaba yo que mi entrada en el universo de Vila-Matas me iba a llevar a descubrir un mundo terriblemente adictivo. Tanto en su propia literatura como toda su hipertextualidad y referencias literarias que, sólo con Doctor Pasavento, ya me empieza a bullir en la cabeza.

Así que cuando acabé la semana pasada su lectura, empecé a divagar sobre si debía continuar con Bové y “Mis amigos” o si me debía lanzar a por Pynchon, cosa que Quim andaba también meditando según me comentó en la tertulia literaria del miércoles.

Pero como todo lo que es la vida son círculos, unos concéntricos, otros excéntricos, otros que se cortan, resulta que al abrir a inicios de semana mi lector de feeds me encontré que Subal y los chicos de Labreu hacían una presentación de Larkin.

Sí, Larkin, el poeta, que ya les referencié en mi último post sobre Vila-Matas.

Todos odiamos nuestra casita,
tener que estar en ella:
yo detesto mi cuarto,
sus trastos especialmente elegidos,
la bondad de los libros y la cama
y mi vida perfectamente en orden

Resulta que han editado “High Windows”, traducido al catalán como “Finestralls” por Marcel Riera y presentado por él mismo y Subal en la Bertrand.

Nunca he negado que la poesía no es para mi. La búsqueda de la belleza en la expresión me queda lejos de mis gustos literarios. Pero la referencia vilamatiana me impulsaba a asistir este evento y a leer el libro que se presentaba. Por tanto me largué para la Bertrand con tiempo suficiente para adquirir el libro y leer una buena parte de él antes que se iniciara el acto.

Lo primero que descubro es el magnífico regalo que es esta edición. Acompañan a los poemas un prólogo sobre la vida de Larkin realizado por el propio Marcel Riera, su traductor. Y un epílogo con una entrevista en The Observer realizado poco tiempo antes de su muerte, ya lejana (1985).

Y me doy cuenta de que lo que me interesa descubrir no es la poesía de Larkin, sino al propio Larkin. Philip Larkin es bibliotecario en Hull, un pueblo casi anónimo de inglaterra. No hay tren directo desde Londres, está prácticamente aislado en su, como en la presentación ha llamado Riera, “dolce infelicitat”.

Sin duda Pasavento, que adora a Walser, es también un poco Larkin en su infelicidad, en su afán de desaparecer. Desaparecer en sí mismo. Y me guio por un trozo del prólogo:

” Larkin de nen fou tartamut; sempre miop i, de gran, força sord. Excuses perfectes per viure dins de la closca del seu món a la vegada que passa un munt d’hores al dia en la closca de la biblioteca d’una universitat”

Claro que la búsqueda de Pasavento, no deja de ser mi propia búsqueda en mí mismo, pienso a veces para mis adentros. Y desde luego, transcribiendo la entrevista mencionada, no puedo por menos que acercarme a Larkin:

“- Pensa gaire a fer-se gran? És una cosa que l’amoïna?

- Si, terriblement. Si assumeixes que viuràs fins a la setentena, set dècades, i penses en cada dècada com si fos un día de la setmana, començant pel diumenge, aleshores ara sóc al divendres a la tarda. Oi que impressiona? Si em pregunta per què em molesta, només puc dir que sento pànic davant l’extinció sense fi.”

Y continúa la entrevista:

“- Creu que podia haver tingut una vida més feliç?

- No sense haver estat algú altre. Crec que és molt més fàcil imaginar-se la felicitat que experimentar-la. Cosa que és una llàstima perque allò que imagines et fa estar insatisfet amb el que experimentes, i et pot portar fins i tot a negligir-ho.”

Sin ningún tipo de duda, Andrés Pasavento y Andrés ZeroKelvin se hallan terriblemente atraídos por un Larkin que experimenta antes que ellos lo mismo que sienten.

Por cierto, sobre Larkin, entre otras cosas (algunas para mi nefastas como su adoración a los conservadores y a la Thatcher) está que fue crítico de jazz, cosa que me lleva a otro de mis tertulianos, L’Oncle Swing a quien recomendaría ferviertemente esta lectura.

Tras la lectura de los poemas del libro, y para finalizar, casi dejarles alguno como prenda:

What do they think has happened, the old fools,
To make them like this? Do they somehow suppose
It’s more grown-up when your mouth hangs open and drools,
And you keep on pissing yourself, and can’t remember
Who called this morning? Or that, if they only chose,
They could alter things back to when they danced all night,
Or went to their wedding, or sloped arms some September?
Or do they fancy there’s really been no change,
And they’ve always behaved as if they were crippled or tight,
Or sat through days of thin continuous dreaming
Watching the light move? If they don’t (and they can’t), it’s strange;
Why aren’t they screaming?

At death you break up: the bits that were you
Start speeding away from each other for ever
With no one to see. It’s only oblivion, true:
We had it before, but then it was going to end,
And was all the time merging with a unique endeavour
To bring to bloom the million-petalled flower
Of being here. Next time you can’t pretend
There’ll be anything else. And these are the first signs:
Not knowing how, not hearing who, the power
Of choosing gone. Their looks show that they’re for it:
Ash hair, toad hands, prune face dried into lines -
How can they ignore it?

Perhaps being old is having lighted rooms
Inside you head, and people in them, acting
People you know, yet can’t quite name; each looms
Like a deep loss restored, from known doors turning,
Setting down a lamp, smiling from a stair, extracting
A known book from the shelves; or sometimes only
The rooms themselves, chairs and a fire burning,
The blown bush at the window, or the sun’s
Faint friendliness on the wall some lonely
Rain-ceased midsummer evening. That is where they live:
Not here and now, but where all happened once.
This is why they give

An air of baffled absence, trying to be there
Yet being here. For the rooms grow farther, leaving
Incompetent cold, the constant wear and tear
Of taken breath, and them crouching below
Extinction’s alp, the old fools, never perceiving
How near it is. This must be what keeps them quiet:
The peak that stays in view wherever we go
For them is rising ground. Can they never tell
What is dragging them back, and how it will end? Not at night?
Not when the strangers come? Never, throughout
The whole hideous inverted childhood? Well,
We shall find out.

Traducción catalana (Marcel Riera)

Qué es pensen que ha passat, els vells ximples,
perquè s’hagin tornat així? ¿Potser creuen d’una manera o altra
que ets més adult quan les barres et pengen i baveges,
i no pares de pixar-te a sobre i no pots recordar
qui t’ha trucat aquest matí? ¿O que, si els vingués de gust,
podrien retornar a quan ballaven tota la nit,
o el dia del seu casament, o a un setembre amb el fusell a l’espatlla?
¿O s’afiguren que realment no hi ha hagut cap canvi
i que sempre s’han comportat com si fossin esguerrats o embriacs,
o que es van estar asseguts dies i dies en un somni lleuger i sense fi
mirant els moviments de la llum? Si no és així (i no pot ser-ho), és estrany:
Per què no criden?

En morir, esclatem: els trossos que érem
comencen a escampar-se ràpidament per sempre més
sense que ningú no ho vegi. Només és oblit, certament:
ja ens hi havíem trobat abans, però aleshores era passatger
i no parava de fondre’s amb l’únic afany
perquè florís la flor d’un milió de pètals
que és l’existència. La propera vegada no podrem fingir
que hi ha alguna cosa més. I aquests en són els primers senyals:
no saber com, no haver sentit qui, la capacitat
de triar perduda. La seva aparença els delata:
cabell cendrós, mans de gripau, cara de pomes agres…
Com pot ser que no se n’adonin?

Potser fer-se vell sigui tenir habitacions il·luminades
dins del cap, amb gent que s’hi belluga.
Gent coneguda, però uque no sabríem anomenar, i que apareix
com una sentida pèrdua recuperada, al llindar de portes familiars,
col·locant un llum, somrient des d’una escala, en triar
dels prestatges un llibre conegut; o a vegades només
les habitacions mateixes, amb unes cadires i la llar de foc encesa,
una mata que voleia darrera la finestra, o la pàl·lida
benvolença del sol a la parte a ple estiu
després de la pluja, un vespre remot. Allí és on viuen:
no pas ara i aquí, sinó on tot va passar una vegada.
Vet aquí per què tenen.

aquest aire d0esmaperduda absència; miren de ser allà
però sense moure’s d’aqui. Perquè les habitacions l’allunyen
tot deixant un fred enervant, el desgast continu
de prendre alè, i ells encongits al peu
del cim de l’extinció, els vells ximples, sense mai adonar-se
que és molt a prop. Deu ser això que els manté quiets:
el pic que es veu des de tot arreu
per a ells és camí costerut. ¿Tenen idea
de què els fa recular i de com s’acabarà això? ¿Nit de nit?
¿Ni quan arribin els estranys? ¿En cap moment durant
l’espantós retron a la infantesa?
Bé, ja ho descobrirem

Sin duda, una lectura recomendable este “Finestrals” de Labreu Ediciones.

Si te ha gustado, compártelo:
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Google Bookmarks
  • email
  • LinkedIn
  • Meneame
  • Ping.fm
  • Technorati
  • TwitThis
  • Wikio

Zero Kelvin is El último punk que saltó de Putney Bridge
Email this author | All posts by Zero Kelvin

7 Comentarios »

  1. Hola Zero Kelvin,

    he descobert per casualitat el teu post. Sóc el traductor de Larkin. Com que m’ho he passat bomba traduint-lo no puc afegir gaire res al que dius. Només donar-te les gràcies. Era certament un personatge extraordinari però en un escriptor el que compta en darrer terme és l’obra. I crec que “Finestrals”, que va ser el seu darrer llibre, n’és una mostra esplèndida. Malgrat la traducció…

    Tant de bo que serveixi perquè els teus seguidors et facin cas i el llegeixin.

    Gràcies!

  2. Marcel:

    És un privilegi rebre el teu missatge. Ja he llegit “Finestrals” i m’ha semblat fantàstic en alguns dels seus poemes. D’altres potser no m’han arribat tant, però suposo que tot és subjectiu quan ens referim als gustos de cadascú.

    No sé si els meus seguidors faran gaire cas del que els dic aqui (potser fins i tot es contraproduent que ho facin, en algunes de les coses) però si que et puc dir que algú ja te el llibre i l’ha començat… però es clar, es deu a que jo vaig comprar dos i un era per aquesta seguidora. Dels altres, espero que realment ho facin, perquè el volum es magnífic i l’edició, amb el pròleg i l’entrevista final, em semblen una tasca magnífica per part teva i de l’equip de Labreu.

    Un plaer rebre’t aqui.

  3. Mmmmmmmmm……

    T’odio.

  4. Fah

    Eisss, m’ha escrit el traductor del llibre de que parlo, i que també va fer el pròleg. ¿Que creus que en aquest post et faré cas?

  5. Mmmmmmm….
    Massa que me’n fas…

  6. Suposo que el que mereixes.

  7. [...] <http://www.sonoftechnology.net/2009/07/high-windows-de-philip-larkin/comment-page-1/#comment-3777> [...]

¿Quieres comentar algo?