L’analfabeta
By Zero Kelvin • jun 22nd, 2009 • Category: Entre librosAquest cap de setmana m’he llegit un petit llibre anomenat “L’analfabeta” d’Agota Kristof. És un llibre petit, potser només un relat autobiogràfic de 52 pàgines. La vida de l’Agota parteix a Hongria, i ens narra la seva fugida del comunisme i stalinisme fins acabar a l’Europa occidental (Suïssa i França).
El xoc cutural és la part més important. L’Agota, filla de persones de cultura a l’Est i educada amb les seves capacitats a una edat molt curta (ja llegia als quatre anys), es veu abocada a l’analfabetisme d’una nova cultura, una nova llengua, en el moment de sortir del seu país fugint.
Aquesta trama, és potser el drama de la immigració dels països de l’est d’Europa cap a occident. França és el refugi de molts d’ells així com Alemanya.
No obstant a això, hi ha d’altres pensaments que potser molt més amagats en les paraules, cadascú de nosaltres pot extreure.
En el meu cas vaig trobar això:
“A l’autobus del matí, el revisor s’asseu al meu costat; cada matí és igual; gras i jovial, tot el camí m’explica coses. No entenc gran cosa, però sé que em vol tranquil·litzar explicant-me que els suïssos no permetran que els russos hi vagin. Em diu que no he de tenir més por, que no he d’estar trista, que a hores d’ara estic fora de perill. Somric, no li puc dir que no tinc por dels russos i que si estic trista és sobre tot a causa de la meva excessiva seguretat actual, i perquè no hi ha res a fer ni a pensar que en la feina, la fàbrica, les compres, la bugada, els àpats, i que no hi ha res més a esperar que els diumenges per dormir i somniar una estona més en el meu país.
Com li podria explicar, sense ofendre’l, i amb les poques paraules que sé en francès, que el seu bonic país no és altra cosa que un desert per a nosaltres, els refugiats, un desert que hem de travessar per arribar al que anomenen “la integració”, “l’assimilació” En aquest moment, encara no sé que alguns no hi arribaran mail.
Dos dels nostres han tornat a Hongria tot i la pena de presó que els hi espera. Dos més, dos joves solters, han marxat més lluny, als Estats Units, al Canadà. Altres quatre, encara més lluny, tan lluny com es pugui anar, més enllà de la gran frontera. Aquestes quatre persones, coneguts meus, es van suïcidar…”
D’aquest paràgraf em sobten dues coses:
1.- La pèrdua de les arrels, i el que allò comporta.
2.- La desesperació per no tindre reptes que lluitar, més enllà de la quotidianitat del dia a dia.
No conec la primera, però totes les meves crisis personals passen per la segona.
Fa molt de temps, allà pel 2002, la meva relació epistolar amb el Quim feia que li escrivís això:
“Durant les generacions prèvies a la meva la gent va lluitar per les llibertats, per poder fer escoltar la seva veu, seguint aquell pensament de Descartes on deia que “Puc estar totalment en contra dels teus plantejaments i les teves idees, però lluitaré a mort perquè et sigui possible expressar-les amb llibertat”. De fet una cosina meva (neta d’aquell alcalde de la guerra civil empresonat que et vaig parlar una vegada) va pertànyer a les joventuts del partit comunista durant els últims anys del franquisme i la transició. Ara té quaranta cinc anys (tretze més que jo) i pertany a una generació que va defensar uns principis.
Jo vaig néixer a l’any 70. Vaig acabar l’escola primària a l’any 84. Teníem un govern democràtic, teòricament socialista encara que en aquells temps ja haguessin canviat la caçadora de pana pel vestit i la corbata. Vaig anar a l’institut i després a la universitat amb una beca. Vaig tenir una vida més o menys fàcil. De fet a la Universitat els únics “guerrilleros” existents eren els del BEI (Bloc d’Estudiants Independentistes), que en el meu cas mai m’han seduït.
Probablement hi ha causes per les que lluitar, però també es cert que aquestes no són a prop nostre i per tant són molt menys interessants per una generació, la meva, on som (i m’incloc) egoistes i a que se’ns ha presentat una vida relativament còmoda. De fet crec que el sistema ens ha guanyat. Crec que s’ha aconseguit fer replicants, Nexus 6, plenament adaptats al món liberalitzat, on mana l’oferta i la demanda i on t’adaptes al que vingui. I mirant-me a mi mateix em reconec com a tal. Es diria que estic aburgesat, amb un sou molt bo, sense preocupacions socials i com un mercenari de les noves tecnologies que va allà on el manen i no té ni forces per dir que no. Crec que a la meva generació li ha faltat alguna cosa per la que lluitar. I si afegim que cada vegada pels que som una mica privilegiats la vida és més i més fàcil, serà difícil combatre al sistema.
Potser per això, perquè sóc un home globalitzat, mai he seguit els francesos. Sempre he escoltat música britànica o nord-americana. També es cert que guardo alguns himnes de lluita que m’hauria agradat cridar, com el “Anarchy in the UK” dels Sex Pistols, o el gloriós tema dedicat al Ronald Regan “Bonzo goes to Bitburg” dels Ramones, però ara, no tinc “vinilos”, ho escolto en compact disc amb una cadena amb double-surround prologic. I que dir de la meva generació. El triomf de la famosa “Movida”, amb grups com “Los Elegantes”, “Alaska y los Pegamoides”, “Nacha Pop”, “Gabinete Caligari” y d’altres, que mai s’han destacat per unes lletres especialment reivindicatives (compte, no discuteixo la seva qualitat musical, només que òbviament és música sense missatge). I a Catalunya tenim el mateix amb El Ultimo de la Fila, i fins i tot Loquillo va saltar d’uns primers missatges més directes, “No nací en L.A., nací en el Clot” deia en una de les seves primeres cançons, a música molt més comercial i buida de contingut polític o social.
En fi, crec que després del teu mail on parlaves de la teva generació t’havia de donar la meva visió de la meva, des de dintre. Podria estendre’m, amb les conseqüències d’aquest buit a la meva generació, i parlar de drogues i altres històries, però crec que després d’aquesta visió, lo altre es obvi.
Per cert, que per mi és un plaer compartir totes aquestes experiències amb vosaltres, i un regal del cel els teus mails amb tota aquesta informació que m’ajuda tant a comprendre les vostres vivències com a entendre possibles situacions a les que potser arribaré un dia. No cal dir també que un dels meus millors plaers es poder adreçar-me a tu en català, ja que en el meu món laboral és molt difícil fer documents en la nostra llengua i aquests petits intercanvis em permeten no oblidar-me de com s’escriu (tot i que amb tristesa reconec que el corrector del Word té massa més feina de la que hauria de fer).”
Set anys després d’aquest correu segueixo sense trobar guerres que guanyar. Batalles que hem motivin per lluitar. Les meves preocupacions són les de l’Agota a Neuchatel, la bugada, el pis, els àpats i poca cosa més.
Les lluites aporten camaraderia, el lluitar colze amb colze arrel·la els sentiments entre la gent. Quan no tens batalles, el sentir creix cap a dintre en comptes de cap a fora. I et col·lapsa de forma que endureixes la teva pell. Perquè no has estat educat en el sentiment comú.
Potser per això, aquest petit tros de “L’analfabeta”, potser un tros res destacable, te la capacitat de portar-me set anys darrera i kilòmetres cap a dintre de mi mateix.
Zero Kelvin is El último punk que saltó de Putney Bridge
Email this author | All posts by Zero Kelvin
Recorda’m que MAI MÉS et deixi cap llibre.
Bajanades. El mail del Quim és del 2002. No ha inventat la roda aquesta dona.
Ni tu.
Ja ho sé, ho tinc assumit. Però el que et vull dir que puc llegir aquest llibre sense problema. Aquest i qualsevol altre.
I ho saps.
I si vols pendre’m el pél, no cola.