¿Alegro molto? Potser fins i tot massa…
By Zero Kelvin • jun 21st, 2009 • Category: DelicatessenL’Auditori, 11:30 del matí. Fila 11, seients 11 i 13 de platea, bon lloc, potser inmillorable.
Surt la Marta Carretón, directora del concert.
Iniciem amb el “Preludi a la migdiada d’un faune” de Debussy. Interesant, sonor i ben interpretat. Peça de 1892-94, realment agradable.
Segona peça el “Daphnis et Chloé. Suite num2″ de Ravel. Inicis del segle XX. Potser massa filigranístic, adornat en excés. No mata.
Intermig abans de la gran obra.
Cap a les 12:35 iniciem la SIMFONIA. La 9. La Opus 95. La del nou món.
Moviment primer, Alegro molto. Déu meu. Accelerat. Aquesta nena amb la batuta te un problema greu amb aquest allegro. Molt greu. Hauré escoltat aquesta simfonia com cent cinquanta vegades. Puc sentir el més minim soroll o ritme fora del comú. I no, no, no, NO. Accelerat. Molt accelerat. Això més que un allegro sembla un presto.
No hi ha aplaudiments al final del primer moviment.
Segon moviment. Largo. Menys mal. Molt bona interpretació. Perfecte en el ritme i compàs. Després veuré que és la millor part interpretada.
Tercer movimient. Molto Vivace. L’inici lamentable. Em pregunto si estic en un concert de música clàssica o en una jam session. Va millorant a mida que avancem en la interpretació. El final bé. El mal ja està fet.
Arribem al quart moviment. Al moment sublime. A la PEÇA. Allegro con fuoco. Prego tot i que no sóc creient perquè no ho espatllin. La Marta aixeca la batuta. Bé. Correcte. Ben interpretat. Tinc por que tota l’acceleració del primer i tercer moviments fora de lloc tregui la força als músics i facin un xurro d’aquesta meravella que és el quart moviment de la simfonia. Per sort no. Ho fan prou bé. Gashina de piel.
Valoració final correcte. Llàstima que Dvorak estigui tan poc interpretat en aquest país.
Zero Kelvin is El último punk que saltó de Putney Bridge
Email this author | All posts by Zero Kelvin
Només correcte?
Home, has de comprendre que Karajan només n’hi ha un.
Si, si, només correcte. Es clar que Karajan només hi ha un. I també es veritat que per molta bona grabació que un tingui a casa mai s’escolta una simfonia com a un auditori… però bé, podria haver estat millor…