Zero Kelvin

Conversa a Facebook:

Oswing: Andrew … una imagen que me ha venido … de los tiempos de the park …¿eres tú el que hace años fuiste a pasar tus vacaciones con un amigo a un campamento de refugiados nepalís del norte de la India?????????? Se que era alguien del chat pero no puedo recordar quién …

ZK: Dharamsala, gobierno tibetano en el exilio… ya colgaré alguna foto.

Oswing: Ostres nen!!! recordo aproximadament la seqüència de conversa al xat d’aquells temps ….

V. ¿Dónde vas de vacaciones?
A. Al norte de la India, con un amigo que trabaja en un campamento de refugiados …
V. ¿Vas a ayudarlo?
A. VOY A AYUDARME A MI MISMO

Mira Andrew, aquesta frase em va deixar TANT impressionat que no se m’ha esborrat i, a més, la he explicat dotzenes de vegades … és una de les mostres de entendre el món i el nostre paper més magnífiques que mai he pogut escoltar ..

ZK: Ufffff en aquells moments ho necessitava, t’ho asseguro. Vaig veure al Dalai Lama i tot, però va ser un viatge de conèixer a un mateix i mirar-te com si fos des de fora.

Una experiència important. Em va ajudar molt. Vaig veure somriures en nens que no tenien res. Llavors te’n adones de qui es ric i qui es pobre.

Buffff encara me’n recordo molt… Agost del 1998 va ser.

Records

No es ben bé així. Era l’any 98, i potser no era el meu millor moment. Suposo que estava en procés d’haver de prendre decisions, y quan no saps el que vols i, fins i tot, el que no vols, no saps cap a on anar. Llavors és moment de plantejar-te les coses.

Irene, padrina de Karlitos, estava a Dharamsala, a l’Hospital del Govern Tibetà en l’exili. Al nord de la India. I ens va dir que anessim a veure que era alló. I era el moment en que, com als llibres de Murakami, pots sortir de tu mateix i veure’t des de fora. Anàvem de peregrinació. Aquell hospital estava ple de malalts amb tuberculosi, que és una enfermetat massa estesa en aquelles latituts. Vam veure els malalts, circulant amb les masquerilles. Vam després donar un tomb per la India, Delhi, Varanasi, Agra…

Sí, vaig anar a la India a ajudar-me a mi mateix. Han passat deu anys, gairebé onze. I de vegades m’oblido del que vaig apendre de mi mateix, perquè sóc una mica ruc. Però tinc bona memòria. I amics, com l’oncle, que m’ho recorden.

Porta de la biblioteca del gobern tiberà a l’exili a Dharamsala.