Zero Kelvin

Pel Màrius (1970-2002)

Avui m’han trucat. Ho ha fet el meu amic Karlitos i no eren pas bones notícies. El Màrius, un vell amic de la infància, va morir dilluns. Les circumstàncies de la seva mort han estat bastant tràgiques, fins al punt de que potser no el podran enterrar fins dissabte.

El Màrius va néixer a Barcelona fa gairebé el mateix temps que jo. No es pot dir que fos un noi diferent als altres, la seva infantesa va transcórrer sense preocupacions més enllà de les que pot tenir un xiquet que viu a una ciutat dormitori. Jo me l’estimava bastant per aquella època, on tots dos ens vam fer companys inseparables. L’institut ens va separar, coincidint amb el creixement i canvi de nens a joves. Durant l’adolescència va perdre la seva mare, després d’un procés de llarga malaltia a l’hospital oncològic. Aquella extensa angúnia, aquell anar i tornar a l’hospital, aquell veure entrar i sortir malalts, alguns vius i d’altres morts, li va preparar no només pel final de sa mare, sinó per tots els possibles finals que hi arribessin a la seva vida, inclòs el seu. Això ho vaig saber uns anys després.

Me’l vaig trobar un parell de mesos després de la mort de la seva mare. En aquells moments jo era encara un noi, amb setze anys i ell, tot i tenir la mateixa edat, en realitat era molt més gran que jo. La seva expressió, la seva forma de parlar amb una forta càrrega de seny i reflexió enrera de cada paraula el feia adult abans d’hora. Li vaig transmetre el meu condol per la mort de sa mare i el vaig animar perquè continués amb la seva vida, donat que li esperava un futur llarg per endavant. No em va dir gaire cosa, potser en aquell moment es va trencar la complicitat que havia existit des de feia un munt de temps.

Durant anys vaig perdre aquella relació d’amistat propera. El veia de quan en quan pel barri, perquè al cap i a la fi vivíem a prop. Vaig conèixer algunes de les noies amb les que va sortir, mai més enllà d’uns mesos potser amb la intenció de que la relació no fos gaire seriosa. Tots dos vam anar a la universitat i teòricament vam sortir ben parats d’aquesta. Ens vam establir pel nostre compte i vam seguir la nostra vida, sense ja cap vincle d’unió.

Potser aquesta seria una història sense cap mena d’interès si no fos perquè fa tres setmanes em vaig trobar el Màrius a les festes del nostre antic barri a Hospitalet. Tots dos anàvem una mica beguts, ell perquè acompanyava als seus companys de l’equip de futbol sala, i jo perquè era l’element senar d’un grup format per nois i noies en gairebé la mateixa proporció. El vaig veure bastant deixat, s’havia engreixat bastant des de l’ultima vegada que l’havia vist (feia un parell d’anys en les mateixes festes), i anava despentinat i amb barba d’un parell de dies. Ens vam desempallegar dels nostres respectius amics i vam seure a un dels xiringuitos de la fira per prendre una cervesa o les que fossin.

Vam posar-nos al dia de les nostres vides. Aquestes per molt que s’haguessin separat feia una pila d’anys continuaven discorrent per camins molt semblants, gairebé paral·lels. Tots dos vivíem sols, ens guanyaven més o menys bé la vida i les nostres il·lusions no eren gaires. Potser no l’hauria d’haver fet, però la meva curiositat era molt forta, així que vaig provar de treure-li tota la informació possible sobre la seva vida i encara més, vaig provar de saber perquè era com era.

- Saps Andy –em va dir- sóc com sóc perquè només vull alegries puntuals, èxits efímers. Quan la meva mare va morir vaig veure que tothom tenim aquest final tràgic. Hi ha gent que llavors pensa que ha de ser feliç durant tota la seva vida, que ha de trobar persones amb les quals ha de compartir la vida, les alegries, i llavors troben una noia, es casen, tenen fills i pensen que d’aquesta manera ho podran suportar millor. Al contrari, d’aquesta manera quan els hi arribi l’hora tindran tantes coses per les que viure que no veuran la mort més com una cosa que els hi treu el que tenen, la seva felicitat. Jo, al contrari que ells, tinc les meves felicitats puntuals, les meves alegries només duren el temps necessari per gaudir-les. Quan a mi m’arribi l’hora no tindré res pel que lluitar i seguir en aquest món ridícul. Serà per mi un final que m’alliberi, serà un final feliç.

Aquestes paraules del Màrius em van arribar molt a dintre. Vaig entendre la seva filosofia de vida i fins i tot em vaig adonar de que en part, aquella filosofia havia estat la meva en els últims dotze anys. Em vaig recordar quan una amiga meva, Vir, m’havia dit una altra frase lapidària “Un principi no es perd mai, ni fins i tot amb un final”. Tant el Màrius com jo érem persones que volien principis i finals ràpids, perquè això et permet tenir finals molt menys traumàtics.

Per tot això, quan em va trucar Karlitos la meva reacció va ser molt poc emocional. Les circumstàncies de la seva mort potser van ser molt més tràgiques pels seus familiars que per ell mateix. El Màrius va morir la matinada de diumenge a dilluns d’un atac de cor. Després de no anar a treballar dilluns ni dimarts, els companys de feina van trucar a la seva família. El va trobar el seu pare el dimecres per la tarda, hi era estès al seu llit, s’havia dormit i mai més despertaria. Se que per ell va ser un final feliç, ho se perquè m’ho havia dit ell. Encara que també se que mai podré compartir el contingut d’aquella conversa amb els seus familiars, ja que tot i que jo ho entenc, dubto que un pare que troba el seu fill mort pugui reprimir el seu estat emocional.

Demà et diré adéu Màrius.